divendres, 22 de maig de 2015

Zegama és Zegama.

    Compte enrrerra, desitjo sort a n'en Gerard, en Mateu i en Canimas i arrenquem tot fent una volta pels carrers molls de Zegama. Només començar enfilem una pujada on ja deixo de córrer i veig en Mateu que està davant meu. Portem 5 minuts de cursa i ja m'imagino el cim de l'Aizkori de gom a gom i per uns moments voldria estar allà per animar els corredors. Però aquesta vegada sóc jo un dels afortunats...

   Mentre estic somiant despert sento rera el bosc emboirat els primers crits d'aficionats. Veig el pont improvisat d'Otzaurte on el dissabte havíem jugat tota la família Klassmark mentre paíem el txuletón que ens havíem cruspit per dinar. A la pujada l'ambient és brutal i l'enfilo amb un somriure d'orella a orella per amagar el dolor dels bessons i imagino com ho deuen pujar en Kilian i companyia.

    Segueixo gaudint del que estic vivint i el fang es comença a enganxar a les bambes mentre enfilem cap a l'Aratz. Aquí el paisatge canvia, la vegetació desapareix i això fa que el vent es començi a notar i decideixo posar-me el paravent. Avanço amb pas feixuc entre les pedres per coronar el cim, on els ànims amb euskera no paren i es deixen sentir entre la boira que ho amaga tot. Que ben parit que és això de còrrer per la muntanya !!*!!

   Baixada ràpida i cap a Sancti Spiritu on la gentada és espectacular i on m'impressiona i descobreixo  de què parlem quan parlem de Zegama. El pendent és brutal però pujo pels ànims de la gent. En aquest punt no cal estar en forma perqué el públic et puja i és quan arribes dalt que descobreixes que has anat massa ràpid. A mitja pujada sento els crits de la More, que em dóna aigua i una força que fa que em passin tots els mals. Poc desprès segueixen els ànims d'en Jordi, l'Ignasi, la Cristina, l'Oriol i en Manel que es mereixen viure aquesta cursa amb un dorsal al pit.

   Porto gairebé 3 hores de cursa i ara toca l'Aizkorri ! Fa estona que sento els crits i tinc ganes de viure-ho de ple. Vull mirar a tot arreu, però no veig res ja que estic aclaparat pels crits d'ànim, els aplaudiments, les estelades (que n'hi ha moltes), és impressionant. No sóc capaç d'explicar-ho. Realment poder viure-ho és un regal, té un punt de màgic i et sents capaç de tot. Malgrat el plugim i la boira l'afició basca es mobilitza i fa seguir les aficions de tot el món. Brutal !!

   Després de coronar l'Aizkorri i l'Aitxuri practico una mica del "culenbajen" patentat pel gran Kiku Soler i faig la baixada més ràpid del que esperava i això fa que atrapi en Mia Alonso. Compartim uns quants metres i segueixo endavant. Només queda una pujada i les cames em recorden que existeixen i que tenen ganes d'arribar. En aquesta última pujada a l'Andraitz pateixo i els ànims bascos m'ajuden a seguir. Corono, faig un esbufeg i avall imaginant-me l'arribada. Aquests 10 últims quilòmetres es fan llargs però la il·lusió d'estar a Zegama, la marató de muntanya més famosa del món i compartint-la amb grans amics fa que tingui forces per baixar prou ràpid. Passo per sobre l'últim control de xip i gaudeixo al màxim de l'entrada al poble. Els carrers estan plens de gent, pico les mans dels més menuts al meu pas, veig l'arc i el creuo amb un somriure.

   Zegama és Zegama i l'any que ve tornarem a ser-hi, segurament animant dalt de l'Aizkorri, però tornarem.




P.S. Com sempre, moltes gràcies amics per fer encara més gran aquest esport i aquestes aventures.  També gràcies a l'Uri i en Guillem pels "retratus".


dimarts, 5 de maig de 2015

Marató del Cap de Creus 2015 by Klassmark.

    Tornem al paradís ! Aquest cop per viure un cap de setmana d'autèntic TrailRunning.
Comencem el divendres 1 de maig per viure l'ambient al pavelló de Roses i aprofitem per recollir el dorsal. Abans havíem assistit a la reunió per coordinar els avituallaments del Trail ja que el dissabte estarem amb la More a l'avituallament 1 de la cursa de 24km.
    Estar en un avituallament comporta viure la carrera d'una manera diferent i en aquest cas va ser un estrés durant una horeta. La calor apretava de valent i no donàvem a l'abast en omplir bidons, vasos, etc. Això ens va fer reflexionar que en la marató seria molt important hidratar-nos bé, controlar bé el ritme i protegir-nos bé de la calor i el sol.

    El diumenge enfilem sota l'arc de sortida saludant tothom i ens col·loquem força enrrera, la More m'apreta per avançar una mica i jo em resisteixo una mica perqué crec que no estic massa bé i no vull pas empipar ningú. L'Oriol canta la sortida i avanço tranquil·lament. Com sempre es surt força ràpid i jo vaig a la meva. Sé quin és el meu lloc i no m'estresso si m'avancen. Poc a poc enfilem cap a Sant Salvador i ja he avançat força corredors tot i portar un ritme suau. No em desgasto gens i decideixo no parar a l'avituallament de Sant Pere de Rodes, ja que carregaré els bidons a Port de la Selva. A la baixada cap a Selva de Mar perdo uns quants llocs, però tinc molt clar que haig de fer la meva carrera.
    Arribo a l'avituallament de Port de la Selva amb un grupet de 4 o 5 i sento de fons els ànims de l'Antoni Gardeñas. M'aturo i sense presses m'hidrato i carrego els bidons. Els altres corredors del grup ja fa estona que han deixat l'avituallament. Sóc l'últim de sortir i penso que si són millors perfecte, peró si jo sóc més fort ja els acabaré atrapant. Aixó és molt llarg i acabem de començar. Ocupo la posició 33 i porto 1 hora i 40 minuts de cursa.

    Ara toquen 10 km sense avituallaments que ens han de dur fins a Cadaqués. Comencem descobrint una cala mig oblidada on hi ha en Guillem fent fotos, el saludo i enfilo amunt. A dalt hi ha un cartell de Klassmark que em recomana que em giri per contemplar les vistes i jo com que sóc molt obedient ho faig i descobreixo un raconet del nostre país que segur és l'enveja de molts d'altres.

    Gaudint dels camins del Cap de Creus sense adonar-me ja apareix Cadaqués sota els meus peus. En aquests moments porto 3 hores de cursa i ocupo el lloc 22.
Aquest és un punt clau en la cursa. M'hidrato bé a l'avituallament i visualitzo el que tinc per davant. Començo l'ascens cap a Puig de Sa Cruïlla i en aquest punt decideixo que a l'últim avituallament a Cala Montjoi no m'aturaré. Caldrà emplenar bé els bidons a Cala Jóncols per poder córrer els tubogans arrant de mar i per fer l'ultima pujada al Pla de les Gates amb els líquids suficients. Crec que per fer l'última baixada no caldrà beure res. Aquesta decisió és la bona.

    A l'avituallament de Cala Montjoi arribo últim d'un grup de 5, però surto de l'avituallament el primer i agafo un avantatge suficient perqué ja no m'atrapin. Segueixo avançant algun corredor i començo la baixada. En Jaume Cornellà m'anima i m'imforma que vaig 12è i penso que la cosa ha anat més bé del que esperava. Encara em trobo fort i apreto per baixar de les 5 hores i ho aconsegueixo. Al final una dotzena posició amb un temps de 4 hores i 54 minuts.

    Gràcies Klassmark !!*!!










dilluns, 6 d’abril de 2015

Marxa del Cap de Creus 2015. 60km.

A quarts d'onze del matí ens presentem a Llançà amb ganes de gaudir d'una cursa que feia molt temps que em voltava pel cap. És veritat que sempre pensava amb l'Ultra de 87km però el recorregut de la de 60 és espectacular i pensant amb el mes de maig que m'espera era l'opció més raonable.
Amb la More anem cap a buscar el dorsal i ja comencem a trobar amics que com jo tenen ganes de gaudir d'uns dels paisatges més espectaculars del nostre petit país. 

A les dotze en punt petard i comencem ! Travessem Llançà i ja enfilem el corriol que ens durà fins a Sant Pere de Rodes. Anem fent ziga-zages on només se senten les petjades,la respiració profunda i...la veu de l'Ignasi, en Xavi i en Cani que la fan petar mentre ja ningú més pot seguir el seu ritme. Jo em limito a gaudir i recordo l'última etapa de la Trans-Cat que va ser l'última vegada que vaig fer aquest corriol. 

Porto una hora i quinze minuts i ja sóc al Monestir. A l'avituallament em trobo el Tigre que remuga com sempre però disfruta com el que més. Ara toca el tram amb les millors vistes, la part més tècnica i vaig en compte per cuidar els turmells i no tenir cap contratemps. Atrapo la Boix que va líder de la de 87km, ens donem ànims mútuament i segueixo fins trobar en Guillem amb el que anirem junts fins pràcticament Cadaqués. 
A l'avituallament del Pení m'espera la More, em pregunta si em falta alguna cosa i segueixo. Baixada pistera fins a Cala Jóncols amb vistes al Cap Norfeu i on el vent ens fa oblidar un sol que no ens dóna treva.
Començo a notar les cames pesades i pas a pas m'acosto a Cadaqués on hi ha molts turistes que ens aplaudeixen mentre vorajem el mar, pujada i sento els crits de la família Klassmark que em donen ànims mentre es cruspeixen una hamburguesa, la More també hi és i m'acompanya fins l'avituallament. No tinc gana però m'hidrato bé i menjo algun tall de plàtan i taronja.

Segueixo avançant i veig el Far del Cap de Creus i recordo el "Roque de los Muchachos" de la Palma on es deixa veure sempre però per arribar-hi cal Déu i ajuda. Al Far em trobo en Carles Moreta que m'avisa que empleni bé d'aigua i que m'ho prengui en calma ja que ara toca un tram de terra erma on el corriol va amunt i avall sense parar. En aquest tram vaig avançant força corredors de l'Ultra i a l'última baixada abans d'enfilar el Port de la Selva un d'aquests corredors m'informa que vaig setè i aixó fa que m'ompli d'energia i fa que una de les baixades més "malparides" del recorregut em passi molt més ràpid del que esperava i de cop ja trepitjo la platja on la More m'aplaudeix i em diu que m'espera a l'arribada.

Això ja ho tinc, ara toca gaudir del camí de ronda que si no vas fresc pot ser una veritable tortura. Per sort un cicloturista m'avança i distrec la ment intentant no perdre'l de vista. Últim avituallament i segueixo. A dos quilòmetres de l'arribada atrapo un grup de tres corredors de l'ultra on hi ha l'Expresso de Navata, ens saludem i enfilo els últims escalons fins arribar a Llançà on aturo el crono amb 6 hores i 48 minuts i amb un bon mal de cames ! Sort que faig una recuperació de luxe amb un sopar espectacular gràcies a la gent de Klassmark, en Jaume, la Mònica, la família Llamas, BiciOci..... Què haig de dir ? Ja ho sabeu ! Moltes gràcies !!*!!






dilluns, 22 de setembre de 2014

Ultra Pirineu 2014

    Presentar-te abans que surti el sol amb un dorsal enganxat a la samarreta i unes bambes els peus té un punt de bogeria, però quan entres a la plaça de la porxada de Bagà i veus cares espantades i d'altres il·lusionades penses que aquest és el teu lloc.
 
    20 de setembre de 2014, són les 7 del matí i arrenco amb un somriure. El primer objectiu és arribar a Niu de l'àliga el més sencer possible. Això serà molt llarg i vull prendre'm-ho amb tranquil·litat. Sortim del poble i comença el corriol de pujada, desplego els bastons i pas a pas. Tothom m'està avançant i penso que potser aquesta cursa em vindrà gran. Per uns moments penso d'incrementar el ritme però la meva estratègia és molt clara: a poc a poc per aconseguir ser finisher.

   Arribo a rebost amb un temps de 1 hora i 33 minuts a la posició 468 i després de menjar i veure una mica enfilo camí del Niu. En aquest segon tram de pujada ja començo a avançar algun corredor i atrapo en Carles Solivera. Anem junts fins a penyes altes xerrant d'edicions anteriors de cavalls i de la importància d'anar menjant i bevent durant tota la cursa. Sense presses vaig sumant quilòmetres i arribo a l'avituallament de "Plans". Allà en Carles Arocas m'omple els bidons mentre menjo talls de meló. Em dóna ànims i començo la baixada cap a Bellver, un cop a la vall comencem a recórrer pistes planes que no s'acaben mai fins que sento en Galderic i la Gala que m'animen. En Galderic m'acompanya un parell de quilòmetres i anem xerrant animadament. M'explica les posicions dels amics: en Toti que va tercer, en Bañeras que va molt fresc, en Pera que està ben empipat amb els trams de pista i en Miquel Bofill que està uns deu minuts davant meu. Aquest tram acompanyat d'en Galderic m'omple d'ànims i de cop ja sóc a Bellver amb 5 hores i 54 minuts.
    A l'avituallament ja em trobo amb en Miquel, xerrem una mica i ell surt abans del pavelló. La calor comença a apretar i començo la pujada per pistes sense massa gràcia. Al control de "Pendís" ja m'enganxo amb en Miquel i li comento que si puc seguir-lo m'agradaria passar el pas de Gosolans amb ell, ja que considero que anar acompanyat aquest tram és bàsic per tenir un peu i mig a la cursa. El tram del control fins a Gósol el gaudeixo molt, és un tram de "Cavalls del vent" amb uns paisatges brutals i la baixada fins a Gósol és un tram de la molt anyorada TRANS-CAT.

    A Gósol sento que ser finisher ja va agafant forma i aprofito per menjar meló, pa amb tomàquet i botifarra, pernil dolç amb formatge....Ple d'energia sortim amb en Miquel cap a Saldes que ja hi arribem amb la última llum del dia. A partir d'aquí ja anem amb frontal cap a la Bena i baixada cap al refugi "Vents del Cadí" on ja em poso la tèrmica per que refresca. En aquest punt se'ns uneix en Jordi Carbonés i tots tres amunt cap els empedrats. Anem pujant animats sabent que ja és l'última pujada i quan arribo dalt de tot em giro i faig un gran error. Veig dos frontals que em segueixen a uns 10-15 metres i penso que són en Jordi i en Miquel i sense aturar-me començo el descens esperant que m'atrapin per arribar junts a Bagà. Estic visualitzant l'arribada dels tres junts aixecant els braços. Els dos frontals m'atrapen i veig que no són ni l'un ni l'altre, redueixo la velocitat sabent que falta poc per l'últim avituallament i els esperaré allà. M'aturo, m'hidrato, menjo una mica i espero. En Miquel i en Jordi no arriben i decideixo seguir tot sol.

   Faig els últims quilòmetres girant-me constanment per veure si m'atrapen, però no és així i ja entro al poble. Un nen emocionat m'acompanya fins a visualitzar l'arc, que el creu-ho amb un somriure d'orella a orella. Em sento genial. La More em felicita i espero impacient l'arribada d'en Miquel i en Jordi.

   La Ultra Pirineu ha estat una gran experiència. He estat capaç de fer 103 quilòmetres, 6.324 metres de desnivell positiu amb 17 hores i 17 minuts. Si ens ho proposem, no som capaços de tot ?





















dilluns, 30 de juny de 2014

UT Ulldeter 2014

    Es pot fer una cursa més dura ? Com sempre la gent de klassmark es supera i ens demostra que per anar d'un punt a un altre la millor manera és traçant una línia recte. Ens hem de posar a més de 2.000 metres d'altitud i sortim de Setcases ? Molt fàcil, camp a través fins a coronar els cims de Pastuira i Borregues. I a partir d'aquí, a gaudir de l'alta muntanya amb uns pirineus orientals extraordinaris.

    Així començàvem la UT Ulldeter, amb menys de 6 quilòmetres ja havíem fet 1.500 metres positius, i això només era el principi. Un cop a Borregues una baixada cap al Coll de la Marrana, amb un camí que et permet córrer i anar fent cops d'ull a un entorn màgic. I del Coll de la Marrana cap al refugi d'Ulldeter on hi havia en Marc i en Narcís en el primer avituallament. (Porto 2 hores i 20 minuts i he fet 12 quilòmetres)

   













El següent tram ens porta del refugi fins a Bastiments, passant pel coll de la geganta i amb unes ràfegues de vent que tomben. A poc a poc vaig guanyant metres i més metres i pràcticament faig tota la pujada juntament amb la Thais Pentinat que està dominant amb superioritat la carrera. Fem el tram cap a Bacivers jugant amb els blocs de pedra que desdibuixen el camí fins a vorejar el llac i seguim baixant per pujar al Pic de la Dona per una canal inèdita per mi. Al cim del Pic de la Dona el vent tomba i fa que hagi de córrer de costat per poder seguir el corriol que ens du de nou a l'estació de Vallter. Aquí hi ha un avituallament important i menjo i m'hidrato amb abundància. Surto de Vallter amb 5 hores i falta més de la meitat de la cursa.

    Ara toca corriol amb arbres estirats al camí i que hem de vorejar i saltar per superar-los. En aquest tram vaig més ràpid del que esperava i arribo al desviament on els de la curta ja només els queda baixar cap a Setcases i a nosaltres ens toca enfilar amunt. Descobreixo una zona que no havia anat mai, el circ de Concrós. M'hi encanto una estona observant les muntanyes en forma d'amfiteatre que s'aixequen davant meu. És com si em miressin amb menyspreu. Em sento com un gladiador tirat els lleons i com els ulls invisibles de les muntanyes esperen el moment del meu defalliment.  Tot i això és una zona increïble i sense adonar-me'n i pas a pas avanço lentament. La pujada fins al cim del Roca Colom és duríssima, però un cop a dalt es pot veure el Canigó al fons dominant tota la zona.

    Baixada fins al refugi Jaume Ferrer i avituallament on em torno a atipar de valent. Síndria, truita de patates, plàtans i molta aigua i isotònic. Surto de l'avituallament mira amunt i veig el cim del Costabona molt i molt lluny, penso que no seré capaç d'arribar-hi mai allà dalt i estic a punt de trucar a la More i dir-li que en tinc per una bona estona abans no arribi a Setcases. En aquest moment ja porto 7 hores i 40 minuts i penso que arribaré amb 11 hores a meta. Mentre vaig pensant aquestes tonteries m'adono que ja estic al refugi del Costabona i que el cim de mica en mica es va acostant. Avançant molt lentament arribo al cim, m'aturo i observo Borregues, Bastiment, Pic de la Dona, Roca Colom.....no ens hem deixat ni un cim. No hi ha cap muntanya a la vista que no hagi pujat avui !!

 













 Baixant amb les cames pesades arribo a l'últim avituallament i la faig petar amb en Jordi i en Narcís que em donen aigua i macarrons per acabar d'afrontar l'últim tram de tubogans. Amunt i avall, amunt i avall..., un cop fet un petit cim sempre n'apareix un altre una mica més gran, però tot el que és bo s'acaba i ara només toca gaudir de la baixada fins a Setcases. Un parell de quilòmetres mal contats de baixada i ja està, creuo la carretera de Vallter i entrem dins el poble on en Carles ja pronuncia el meu nom uns metres abans de creuar la línia d'arribada.

   9 hores 59 minuts i 36 segons d'una cursa que es convertirà en llegenda. Ens hi veurem l'any que ve !

   Felicitats a tots els que el dissabte a les 7 del matí es van presentar davant aquest repte, van agafar aire i es van atrevir a començar a conquerir la UT Ulldeter. Sou molt grans !!



dimecres, 14 de maig de 2014

Transvulcania 2014

    Comencem l'aventura el dijous a primera hora, quan agafem el tren per anar a Barcelona i ja anem coincidint amb amics que anirem trobant i retrobant durant tot el viatge. Agafem dos vols i ens plantem a l'aeroport de La Palma a quarts de sis de la tarda. Sense temps ni de desfer les maletes en Toti Bes ens diu si volem acompanyar-lo fins al refugi d'El Pilar per estirar una mica les cames i així veure un petit tram per on passarem dissabte. La veritat és que aquests 10 quilòmetres que fem entre boscos de pins i amb vistes a la Caldera de Taburiente ens van de cine per alliberar l'encarcarament del viatge. Fem una dutxa ràpida i ens retrobem amb la família gironina a la Transvulcania. El divendres el destinem a recollir dorsals, fer-la petar amb els amics i visualitzar el recorregut i les sensacions durant la cursa.

     Arriba el gran dia, ja no recordo a quina hora va sonar el despertador, però era ben d'hora, ben d'hora. Esmorzem una mica, ens vestim per l'ocasió i anem al hall de l'hotel on hem quedat amb els millors corredors del món per anar junts amb la furgo de l'Oriol fins el far de Fuencaliente. Durant el viatge anem parlant de la cursa, fem bromes per alliberar tensions i a mida que ens anem acostant a la línia de sortida anem veient més i més corredors i una cua de cotxes aturats. Ens estressem una mica i al final deixem la furgo aparcada al boral. Ja se senten els "speakers", la música i els corredors i corredores que agafen posicions sota l'arc de sortida. L'ambient és espectacular i mentre baixem a la platja ens avança l'Anna Frost. Passem el control, en Xavi Llamas i en Canimas es col·loquen a la sortida i amb l'Oriol Millan, en Pau Serra, en Miquel Garcia i la More fem la volta per situar-nos a l'altra costat. Compte enrerra, tots els frontals encesos i sortida. Fem la volta al far i enfilem amunt.


 





  Fins a Los Canarios vaig amb en Pau, que anem comentant la jugada i avancem a un ritme molt còmode. El dia comença a néixer i Los Canarios presenta un ambient espectacular, el carrer està ple de públic que s'ha d'anar apartant per deixar-nos avançar. Amb l'ajuda dels bastons vaig guanyant i guanyant metres. No m'estic desgastant gens i gaudeixo de l'entorn. Sorra volcànica, arbres d'un verd viu i el mar per totes bandes. Faig una ullada a la meva dreta i descobreixo el Teide que sobresurt d'un banc de núvols que cobreix tot l'arxipèlag canari. Porto més de 3 hores i ja s'acosta El Pilar, saludo l'Ian Corless que està fotografiant la cursa i ja veig l'arc de sortida de la marató. Arribo a l'avituallament i en Gerard Freixes i en Sergi Serra ja m'esperen i m'omplen els bidons d'aigua i Aquarius. Dedueixo que s'han confós i que es pensen que sóc en Kilian o així, perquè em tracten com un PRO dels bons !! Moltes gràcies cracks !! Surto de l'avituallament i veig en Sergi Bassas, la Tina Bes, la Cristina Bosch i l'Agustí Roc que em donen ànims i forces per seguir. Porto 27 km i 3 hores 40 minuts.

Segon tram de la cursa: Del Rebentón a El Roque de los Muchachos.
    M'havien avisat que aquest tram era com una Olla de Núria, amunt i avall amb cotes de 2.000 a 2.500 metres. Ho faig amb calma, sense desgastar-me, gaudint, tirant fotos si cal. Em sento molt bé i gaudeixo de valent del recorregut i de l'ambient. Aquesta cursa és immensa !! Fem tota la Caldera de Taburiente i de tant en tant m'aparto per deixar passar els primers corredors de la marató. Ja començo a tenir ganes de veure de més a prop les cúpules de l'observatori del Roque que es mostren de tant en tant. A l'últim avituallament abans d'arribar-hi, menjo bé, m'hidrato bé i segueixo. Quan ja sento l'ambient del Roque, m'avança la Tina, que l'animo i li comunico que va segona i que està fent una gran cursa.
    Entro a la carpa de l'avituallament del Roque de les Muchachos i demano un bon plat de macarrons, menjo meló, bec aigua i isotònics, descanso una estona, plego els bastons i visualitzo una baixada que tinc ganes de gaudir i avançar corredors. La imaginació és extraordinària.

    Em sento bé, agafo aire i avall !! Sense saber ben bé perquè noto que les cames no estan del tot fresques. Els quadríceps es queixen i de tant en tant es bloquegen. Recordo La UT Catllaràs que havia d'apretar fort  les cuixes amb les mans per suportar el dolor muscular i començo a ser conscient que aquesta baixada fins a Tazacorte es farà molt llarga. Faig unes quantes parades per fer estiraments, i recordo que porto bastons. Els desplego ja que les cames no poden aguantar-me i m'hauré de refiar dels braços. No em puc creure el que m'està passant, de veritat que no seré capaç d'arribar ? Tinc una sensació nova, els quadríceps no són capaços de relaxar-se i la baixada és patètica. Vaig fent petits salts per guanyar el desnivell i decideixo que a l'avituallament plegaré. Avanço amb penes i treballs, m'avança tothom però tot i això sóc feliç. No tinc massa motius per ser-ho, exceptuant l'espectacle que veuen els meus ulls, l'ambient que segueix sent espectacular, el fet de participar a una de les millors curses del món on hi ha els millors corredors del món !!
   
    Sense adonar-me he passat l'avituallament i segueixo avançant. No m'he retirat i a l'avituallament no hi he ni pensat !! Tinc ganes d'arribar a les ziga-zages de Tazacorte i ara sóc conscient que encara que sigui caminant, seré Finisher de la Transvulcania 2014. A Tazacorte és una festa, gentada animant i música a tope. Començo els últims 300 metres positius caminant amb els bastons i avançant corredors que encara estan pitjor que jo. Finalment arribo a Los Llanos de Aridane i tot i que sigui "llano" segueixo caminant mentre el públic m'anima i em diuen que ja queda poc. Jo ho sé i somric tota l'estona. Trepitjo la catifa vermella i començo a trotar de forma maldestra, sento que l'"speaker" diu el meu nom i creuo l'arc amb 11 hores i 42 minuts. Ho he aconseguit, però no puc moure les cames.
           Diuen que aquesta cursa s'ha de fer 2 cops, doncs haurem de repetir !!*!!

P.S. Felicitats a tots els amics de Girona que han compartit amb nosaltres aquests moments, la colla de Llançà, els amics de la ETR: l'Antoni Gardeñas, l'Enric Cruz, el Paco Salas i el grandíssim Luis !! Moltíssimes gràcies a tots, ha estat espectacular.

 






    More, ets increible !! Arribar amb un somriure i fresca com una rosa no té nom. Has fet una cursa perfecte. Felicitats !!!!



   

dilluns, 14 d’abril de 2014

Pels Camins dels Matxos 2014

    A les 6:30 del matí arriba l'hora de la veritat, tenim davant nostre 63 quilòmetres que ens esperen.
Arrenquem encara de nit, tot i que de tots els corredors molt pocs porten frontal. Començo molt fluix, agafant aquest primers quilòmetres com a escalfament per anar preparant les cames i tenint molt present que això és molt llarg. Aquest primer tram és molt suau i de seguida arribo al primer avituallament, on m'hidrato una mica i ja agafo un parell de trossos de plàtan tenint molt present que cal menjar i beure constanment.
   Enfilem la primera pujada dura fins a Bellmunt, a mitja pujada trobo l'Esteve Sala que la fem petar i recordem l'Everest Trail Race. De mica en mica anem guanyant metres i gaudeixo de les vistes fins arribar a Bellmunt, on hi ha molt públic animant i torno a beure i menjar. La baixada és molt divertida amb zones de pedres, fulles i el fang ja comença a fer de les seves. Després d'anar fent quilòmetres de molt bon córrer arribo a Salgueda on comença la pujada que ens portarà fins al Puigsacalm. Pujo amb bones sensacions i vaig guanyant posicions, segueixo a un ritme molt còmode que hauria de poder mantenir fins al final. Corono el Puigsacalm, i baixada fins al Coll de Barcons on sento uns crits d'ànims de la gran Dolo Puig. Amb fa molta il·lusió veure-la però parlem només un moment perquè tot just estic al quilòmetre 25 i encara queda molta tela.
    Amb alguna relliscada pel fang però passant-m'ho molt bé arribo al Prat de la Vola i al·lucino amb la quantitat de cotxes aparcats, veig l'avituallament al fons i sóc conscient que els Matxos és una cursa de les grans. Amb el que veig recordo l'Ultra Cavalls del Vent, un avituallament bestial amb una gentada que gairebé no em deixen veure ni cap a on haig d'anar on tothom està animant, en fi, un muntatge brutal. Estic al quilòmetre 32 i menjo mitja botifarra ben calenta, una ració de pasta, uns quants talls de meló, unes avellanes i bec un parell de gots d'aigua, un d'isotònic i un de Coca-Cola. Crec que compleixo amb el manament de menjar i beure !! Respiro amb força i començo el bucle de Cabrera amb moltes ganes per gaudir d'una zona que no he visitat mai. Disfruto molt de la pujada seguint al meu ritme i anar avançant gent. Les escales de Cabrera em fan gaudir de les vistes i començo a notar el sol al clatell. Un cop a dalt, disfruto de les roques de la carena i començo el descens amb alguna relliscada pel fang. 
    Ja torno a arribar a l'avituallament del Prat de la Vola i passa una d'aquestes coses màgiques quan veig a la More agafant forces. M'alegro de la bona cara que fa, se la veu fresca i xerrem una bona estona fins que decideix anar cap a Cabrera i li dic que vigili amb el fang de la baixada. Jo segueixo el meu camí amb 20 quilòmetres per endavant i encara amb energia a les cames i al cap. Anem fent pujades i baixades i creuem un riu on l'aigua m'arriba a mitja cama, m'hi aturo i aprofito per refrescar-me la cara, el clatell, els braços i segueixo amunt. Aquí començo a sentir la calor i penso amb Transvulcania, miro el rellotge i porto 50 i pico quilòmetres i 7 hores. Penso que estem una mica bojos, però estic disfrutant i veure les dades al rellotge només esdevé una simple anècdota.
    Torno a hidratar-me de valent a l'últim avituallament, això ja ho tenim !! Segueixo amb uns tobogans que es fan durs a les pujades, però ja tinc vistes de Torelló i el castell que serà l'últim cim a coronar, el pujo amb ganes i avall cap a l'arribada.

    Creuo l'arc amb 8 hores i 21 minuts, molt content i convençut que Matxos és una gran cursa i em dóna confiança per afrontar el calendari del 2014. L'any que ve repeteixo !!*!!

P.S. Com sempre la More em sorprèn, té una força espectacular i quan afrontem aquestes curses tan dures sempre tinc una certa por per com li pot anar. Però quan la veig creuant la meta m'adono que és una megacrack. No sé d'on treu la força però ja cal que no m'encanti perquè qualsevol dia amb deixarà enrrere.