Marató de l'Emmona 2013

Divendres a mitja tarda emplenem el cotxe de bosses i bambes i enfilem cap a Sant Joan de les Abadesses. Dissabte a les 6 del matí arrenca la Marató de l'Emmona i és una marató molt especial, no només pel fet de tenir gairebé 4.000 metres de desnivell positiu, sinó que també és especial perquè serà el debut de la More en aquesta distància i la competirem junts fent equip.

Fem nit a l'alberg del ferro de Sant Joan, i a les 4 menys deu minuts del matí del dissabte ja sona alguna alarma d'un dels companys d'habitació. Sense sortir del meu sac vaig veien els preparatius dels altres, jo fins a les 5 menys deu no començaré a preparar-me.

A un quart de sis del matí anem fent via cap a la sortida on trobem molt ambient i ens donem ànims i sort. La sortida és conjunta amb els corredors de la Ultra, i fem una volta pel centre del poble per estirar una mica el grup. De seguida ja comença l'ascensió cap a Puig d'Estela, la fem del tot caminant, ja que cal reservar forces. Aprofito per tirar alguna foto, xerrar amb amics i sense adonar-nos-en ja comencem la baixada cap a Pardines. Durant aquesta baixada m'ho passo molt bé i ric moltíssim ja que vaig unes quantes vegades de cul per terra i tots els del meu voltant fan el mateix. És una baixada amb molt pendent i l'herba humida la fa molt relliscosa.

Arribem a l'avituallament de Pardines on hi ha molt d'ambient i tots els complements energètics necessaris. Portem dues hores i mitja i hem fet 14km, ara toca afrontar la pujada més dura i llarga de tot el recorregut i que ens ha de dur fins al Coll de Tres Pics. Aquesta pujada l'afrontem amb molta calma, i de mica en mica ens anem acostant al Balandrau. Arribem a l'avituallament de Tres Pics quan portem unes cinc hores mal contades de cursa. Aquest avituallament és genial, meló, síndria, grana seca i fins i tot plats de pasta que els corredors de l'ultra aprofiten però que nosaltres ja prendrem més endavant. En un tres i no res ja passem pel refugi de Coma de Vaca i ara toca afrontar una baixada llarguíssima i molt dura on anem notant la calor a mesura que perdem metres d'altitud. Per fi i després de molta estona podem refrescar-nos a l'avituallament de la Central Daió i ara toca la pujada fins a Núria. Sabem que seran 7 o 8 quilòmetres duríssims, i la More comença la pujada molt lenta i fatigada, li dono ànims durant els primers metres, però al cap de poc tinc una crisi important. La calor se'm fa insuportable, la panxa se'm regira i em venen ganes de vomitar. Queden 5 quilòmetres per arribar a Núria i ara és la More la que m'estira, si no és per ella ja faria estona que estaria parat a la vora del camí esperant recuperar-me. Tinc unes sensacions molt estranyes i dures de gestionar, tot i això pas a pas vaig avançant i el fet d'anar guanyant metres fa que l'ambient es refresqui de mica en mica i millorin les meves sensacions.

Ja veiem el refugi del Pic de l'Àliga i sabem que ja ho tenim fet. Fem un últim esforç i la vall de Núria ens dóna la benvinguda, dic a la More que ara toca córrer fins creuar l'arc d'arribada, desplego l'estalada, el públic ens anima i creuem l'arc en 8 hores i 26 minuts. Felicito la More de la seva gran cursa i li dic que a partir d'ara ja pot dir que ha acabat una marató. Ens abracem i disfrotem del moment, ja no em fa mal la panxa ni les cames. 

Ara ja ens toca gaudir !! Ens mengem un bon plat de pasta i abans d'agafar el cremallera de tornada fins a Queralbs donem ànims als corredors que segueixen per completar els 106 km de la ultra.

Ens baixen fins a Sant Joan, fem una dutxa ràpida i anem cap a la plaça on fan entrega de premis. Comentem la jugada amb la Tina Bes i en Sergi Serra que han fet una cursa extraordinària. Els felicitem pel seus resultats i prenem junts una clara ben fresca. Hem passat un cap de setmana genial, gaudint i patint cada moment el màxim. Cal felicitar a l'organització per la gran moguda que suposa una cursa d'aquestes característiques, pel tracte rebut i per aconseguir que a tot Sant Joan es respiri un ambient Emmona total.