Marató
de l'Emmona 2013
Divendres
a mitja tarda emplenem el cotxe de bosses i bambes i enfilem cap a
Sant Joan de les Abadesses. Dissabte a les 6 del matí arrenca la
Marató de l'Emmona i és una marató molt especial, no només pel
fet de tenir gairebé 4.000 metres de desnivell positiu, sinó que
també és especial perquè serà el debut de la More en aquesta
distància i la competirem junts fent equip.
Fem
nit a l'alberg del ferro de Sant Joan, i a les 4 menys deu minuts del
matí del dissabte ja sona alguna alarma d'un dels companys
d'habitació. Sense sortir del meu sac vaig veien els preparatius
dels altres, jo fins a les 5 menys deu no començaré a preparar-me.
A un
quart de sis del matí anem fent via cap a la sortida on trobem molt
ambient i ens donem ànims i sort. La sortida és conjunta amb els
corredors de la Ultra, i fem una volta pel centre del poble per
estirar una mica el grup. De seguida ja comença l'ascensió cap a
Puig d'Estela, la fem del tot caminant, ja que cal reservar forces.
Aprofito per tirar alguna foto, xerrar amb amics i sense
adonar-nos-en ja comencem la baixada cap a Pardines. Durant aquesta
baixada m'ho passo molt bé i ric moltíssim ja que vaig unes quantes
vegades de cul per terra i tots els del meu voltant fan el mateix. És
una baixada amb molt pendent i l'herba humida la fa molt relliscosa.
Arribem a l'avituallament de Pardines on hi ha molt d'ambient i tots
els complements energètics necessaris. Portem dues hores i mitja i
hem fet 14km, ara toca afrontar la pujada més dura i llarga de tot
el recorregut i que ens ha de dur fins al Coll de Tres Pics. Aquesta
pujada l'afrontem amb molta calma, i de mica en mica ens anem
acostant al Balandrau. Arribem a l'avituallament de Tres Pics quan
portem unes cinc hores mal contades de cursa. Aquest avituallament és
genial, meló, síndria, grana seca i fins i tot plats de pasta que
els corredors de l'ultra aprofiten però que nosaltres ja prendrem
més endavant. En un tres i no res ja passem pel refugi de Coma de
Vaca i ara toca afrontar una baixada llarguíssima i molt dura on
anem notant la calor a mesura que perdem metres d'altitud. Per fi i
després de molta estona podem refrescar-nos a l'avituallament de la
Central Daió i ara toca la pujada fins a Núria. Sabem que seran 7 o
8 quilòmetres duríssims, i la More comença la pujada molt lenta i
fatigada, li dono ànims durant els primers metres, però al cap de
poc tinc una crisi important. La calor se'm fa insuportable, la panxa
se'm regira i em venen ganes de vomitar. Queden 5 quilòmetres per
arribar a Núria i ara és la More la que m'estira, si no és per
ella ja faria estona que estaria parat a la vora del camí esperant
recuperar-me. Tinc unes sensacions molt estranyes i dures de
gestionar, tot i això pas a pas vaig avançant i el fet d'anar
guanyant metres fa que l'ambient es refresqui de mica en mica i
millorin les meves sensacions.
Ja
veiem el refugi del Pic de l'Àliga i sabem que ja ho tenim fet. Fem
un últim esforç i la vall de Núria ens dóna la benvinguda, dic a
la More que ara toca córrer fins creuar l'arc d'arribada, desplego
l'estalada, el públic ens anima i creuem l'arc en 8 hores i 26
minuts. Felicito la More de la seva gran cursa i li dic que a partir
d'ara ja pot dir que ha acabat una marató. Ens abracem i disfrotem
del moment, ja no em fa mal la panxa ni les cames.
Ara ja ens toca
gaudir !! Ens mengem un bon plat de pasta i abans d'agafar el
cremallera de tornada fins a Queralbs donem ànims als corredors que
segueixen per completar els 106 km de la ultra.
Ens
baixen fins a Sant Joan, fem una dutxa ràpida i anem cap a la plaça
on fan entrega de premis. Comentem la jugada amb la Tina Bes i en
Sergi Serra que han fet una cursa extraordinària. Els felicitem pel
seus resultats i prenem junts una clara ben fresca. Hem passat un cap
de setmana genial, gaudint i patint cada moment el màxim. Cal
felicitar a l'organització per la gran moguda que suposa una cursa
d'aquestes característiques, pel tracte rebut i per aconseguir que a
tot Sant Joan es respiri un ambient Emmona total.
